LA NOSTRA HISTÒRIA
CLUB BÀSQUET SANT BOI

El Club Bàsquet Sant Boi es va fundar el 13 d’agost de 1974 gràcies a la iniciativa d’un grup de set apassionats del bàsquet: el Sr. Jaume Farré Silvestre, el Sr. Vicenç Vilà Sanllehi, el Sr. Miquel Xoto Masip, el Sr. Jaume Sala Albareda, el Sr. Ricardo Farrés Petit, el Sr. Miquel Paloma Pascual i el Sr. Ángel Martín González.

LA FUNDACIÓ DEL CLUB BÀSQUET SANT BOI

El relat de Jaume Farré Silvestre, fundador i soci número 1

Sant Boi havia de tenir un club de bàsquet

La història del Club Bàsquet Sant Boi neix, com tantes grans històries, d’una idea senzilla, d’una passió i de la voluntat de fer alguna cosa pel poble.

A mitjans del mes de juliol de 1974, aprofitant les vacances professionals d’estiu, vaig decidir que havia arribat el moment de fer realitat una idea que feia temps que em rondava pel cap i que, com a santboià, em produïa una certa incomoditat: Sant Boi, una de les poblacions més importants del Baix Llobregat, no tenia aleshores un club de bàsquet que representés oficialment la nostra vila.

Jo feia anys que vivia intensament aquest esport. Havia jugat amb amics representant primer la U.E. Santboiana i el Col·legi Salesians, i més endavant havia participat en diferents lligues. El bàsquet formava part de la meva vida.

En aquella època, si no vaig errat, era l’única persona de Sant Boi que disposava de titulació bàsica i oficial com a entrenador de bàsquet. Però, més enllà dels títols, sentia una autèntica passió per aquest esport i una profunda estima per la nostra vila.

I aquí va començar tot.

Vaig atrevir-me a pensar que Sant Boi havia de poder gaudir d’equips de bàsquet de la mateixa manera que ja ho feia amb altres esports, com el rugbi o el futbol.

A partir d’aquell moment va començar una feina que no va ser gens senzilla: calia constituir formalment una nova entitat esportiva i recórrer tots els organismes necessaris per aconseguir-ne el reconeixement: l’Ajuntament, Governació Civil, la Federació Catalana, el Col·legi d’Entrenadors…

Van ser dies de moltes gestions, molta burocràcia i molts desplaçaments. I també de sacrificis personals.

La meva dona estava embarassada del nostre segon fill i, malgrat tot, durant les hores que jo havia de dedicar a la feina, ella també va col·laborar en tot el que va poder. Mai no he volgut saber exactament quin va ser el cost econòmic que em va suposar posar en marxa el Club Bàsquet Sant Boi, però l’esforç va valer la pena.

Paral·lelament a totes les gestions necessàries per fundar l’entitat, havia de preparar la nova temporada com a entrenador. La il·lusió era enorme, però també ho era la pressió: érem ja a primers d’agost i el temps corria en contra nostre.

Una ajuda que no he oblidat

Durant aquells dies anava pràcticament cada dia a la Federació.  Allà vaig trobar una persona a qui sempre he volgut expressar el meu agraïment: el senyor Subirós.  Va fer seva, en certa manera, aquella aventura. Em va ajudar en les gestions federatives, em va donar consells i va tramitar amb una enorme dedicació la documentació de la nova entitat.  Anys després vaig saber que, quan membres del Club Bàsquet Sant Boi visitaven la Federació, el senyor Subirós encara els demanava que em fessin arribar una salutació. Són petits detalls que no s’obliden.

També recordo amb especial estima el meu amic Vicenç Vilà. En bona part vaig ser jo qui el va portar al món del bàsquet i, quan havia d’anar a la Federació, el senyor Subirós sempre li dedicava una atenció especial.

Amb el temps, aquella nova entitat va anar fent-se un lloc i guanyant-se l’admiració i el respecte dins dels estaments federatius.

La primera Junta Directiva

Un club no podia existir només amb jugadors i entrenador. Necessitàvem una Junta Directiva.

Jo tenia molt clar que la meva principal aportació havia de ser esportiva i que el Club em necessitava sobretot entrenant. Per això vaig renunciar a assumir la representació institucional i vaig buscar persones que poguessin fer-se càrrec de la direcció de l’entitat.  La solució la vaig trobar molt a prop.

Ja entrenava un grup de nois procedents de categories infantils, formats aproximadament entre els anys 1969 i 1971, que començaven a constituir un bon equip i que podien donar continuïtat al projecte. Vaig parlar amb els seus pares.  Els vaig explicar què volíem construir, d’on veníem i, sobretot, cap a on volíem anar. Aquells pares potser sabien ben poca cosa de bàsquet, però compartien una motivació molt més important: els seus fills podrien continuar practicant aquest esport en un club que portaria el nom de la seva ciutat: Sant Boi.

Tots ells van acollir la proposta amb entusiasme. I així va néixer la primera Junta Directiva del Club Bàsquet Sant Boi.  Sempre recordaré aquelles persones amb una estima especial. Sense la seva predisposició desinteressada hauria estat molt difícil tenir constituïda una Junta abans de començar la temporada.

El Club començava a ser una realitat.

I de quin color jugaríem?

Encara quedaven moltes coses per resoldre.

Érem a principis o mitjans d’agost. Havíem de parlar amb famílies, Federació, proveïdors de roba esportiva… La nova directiva avançava amb tota la part administrativa mentre jo m’ocupava dels aspectes esportius.  I n’hi havia un que per a mi era especialment important: l’equipació.

Feia temps que tenia molt clar quin color volia per al nostre Club: el verd.  M’agradava especialment el verd que utilitzava com a primera equipació el Žalgiris de Kaunas. La Santboiana jugava de blau, el Santboià de vermell… nosaltres jugaríem de verd.  Ho tenia decidit. Però no va poder ser.

La temporada era a tocar i la botiga especialitzada que ens havien recomanat des de la Federació, situada al passeig de Colom, ens va comunicar que no tindria les equipacions verdes disponibles a temps.  Aquell contratemps ens deixava poques alternatives. Vaig preguntar quins colors tenien disponibles immediatament.  I d’aquella urgència va sorgir una decisió que acabaria convertint-se en part de la nostra identitat: samarreta butà i pantalons negres.

Així va començar a competir el Club Bàsquet Sant Boi. I el resultat ens va encantar.  Pràcticament érem l’únic equip que mai no havia de canviar de samarreta per coincidència de colors. Aquella combinació era diferent, cridanera i fàcilment identificable. Ens va agradar tant que vam acabar jugant amb orgull amb aquells colors.

A la Federació i entre els equips rivals també causaven sensació.  Sense haver-ho previst, el color butà i el negre s’havien convertit en els colors del Club Bàsquet Sant Boi.

Un club que començava a fer-se notar

Poc després, ja entrat l’hivern, vaig anar amb el meu amic Vicenç a comprar els xandalls.  Allà ens vam trobar amb una altra novetat. Començaven a posar-se de moda els pantalons sense cremallera a la part inferior. Ens van semblar estranys i, d’entrada, fins i tot una mica ridículs.

Però els vam encarregar. I vam tornar a encertar.  Portàvem uns pantalons moderns, semblants als que utilitzava el Barça, quan encara molt pocs equips —i menys encara de la nostra categoria— els feien servir.  Érem, en molts aspectes, un equip diferent. I també començàvem a ser-ho a la pista.

El primer equip i el “B” van demostrar-ho amb victòries, bones classificacions i, sobretot, amb l’extraordinària actitud dels nostres jugadors.  Veure aquells nois competir, gaudir i defensar el nom de Sant Boi era una satisfacció difícil d’explicar.

L’escut

Només ens quedava un element important per completar la identitat del Club: l’escut.  El va crear el nostre amic i jugador Félix López. La proposta va agradar i va ser aprovada per majoria absoluta.

Ja ho teníem tot: un nom, una Junta Directiva, uns equips, uns colors, un escut i, sobretot, un grup de persones disposades a treballar perquè aquell projecte tirés endavant.  A partir d’aquí, la història ja va deixar de ser la història d’una sola persona.

El Club va començar a caminar amb vida pròpia. Cada vegada més persones s’hi van implicar en cos i ànima, els equips van anar creixent i, molt especialment, ho va fer el bàsquet de base.

Amb els anys també vaig aprendre una cosa: res no és perfecte en cap col·lectiu i ningú no és millor que ningú. Però hi ha una cosa que sempre he tingut molt clara: l’orgull d’haver fundat el Club Bàsquet Sant Boi m’acompanyarà tota la vida.

La resta ja forma part d’una altra història.

Cinquanta anys després

No voldria acabar aquest relat sense donar les gràcies a totes, absolutament a totes les persones que, al llarg d’aquests cinquanta anys, han sabut defensar, cuidar i mantenir aquesta entitat en el lloc que sempre ha merescut.

Directius, empleats, entrenadors, jugadors, famílies, col·laboradors i totes aquelles persones que, d’una manera o altra, han format part del Club Bàsquet Sant Boi.  Per la meva part, mai no he lluitat per una categoria simplement per guanyar.

Els qui em coneixen saben que el que he fet ha estat, «només», perquè la mainada de la Vila pogués jugar a bàsquet, representar el seu poble i, al mateix temps, gaudir d’aquest esport sense oblidar els estudis i el seu futur.

Aquesta és la petita història —per a mi, molt gran— del procés de fundació del nostre estimat Club Bàsquet Sant Boi, una entitat que la nostra Vila necessitava.

 

Jaume Farré Silvestre

Fundador del Club Bàsquet Sant Boi · Soci núm. 1